No fa gaire, parlava amb una amiga sobre l’exigència social que estem vivint en referència a mostrar-nos emocionalment positius. Hi ha certa tendència a sentir, mostrar i expressar només les emocions que considerem agradables, i a transformar allò que considerem negatiu en alguna cosa més simpàtica. Només cal llegir els missatges escrits a les tasses, a les samarretes o a les agendes de moda. Aquesta tendència també ha arribat a la literatura infantil, i han proliferat els àlbums il·lustrats que parlen sobre sentiments i que intenten oferir als infants experiències d’aprenentatge emocional.
Comparteixo la idea que l’aprenentatge emocional és necessari. Ara bé, discrepo d’aquesta tendència literària insistentment educadora en tres aspectes que em semblen fonamentals:
El primer, té a veure amb el fet que aquests aprenentatges estiguin sempre dirigits als infants. El principal objectiu d’això que es coneix com a Educació Emocional hauríem de ser els grans. Una persona educadora que es coneix i es respecta, pot acompanyar els infants en l’autoconeixement i en el respecte. Si no hi ha una actitud personal compromesa amb un mateix, cap conte bonic generarà un aprenentatge tan profund com el que pot generar una relació sanada i conscient.
El segon, té a veure amb el fet d’entendre la literatura com un material didàctic. La funció de l’art mai hauria de ser la d’ensenyar-nos res, sinó de simbolitzar parts de la nostra condició humana, composada de llums i ombres, d’allò que hem après a mostrar i a expressar, i allò que amaguem o reprimim. Ens interpel·len i ens emocionen les obres d’art que no han estat concebudes per ensenyar res, sinó com a pura expressió d’algun moviment intern. Pot ser que els àlbums que han estat pensat per treballar emocions agradin, per descomptat; però emociona i impacta molt més la bellesa d’una història concebuda des d’un lloc més profund.
El tercer i últim, vinculat amb les línies anteriors, fa referència a totes aquelles emocions i pulsions que no estem vivint amb naturalitat -tot i que ens pertanyen i formen part del que som- i que apareixen en un altre tipus de literatura, com són els contes tradicionals. En ells trobem un mostrari amplíssim de les passions i els impulsos essencialment humans. De fet, en el seu origen, els relats tradicionals neixen de compartir a nivell simbòlic allò que movia als nostres avantpassats en un nivell conscient o inconscient. Les bruixes devoradores d’infants, les madrastres despietades i els llops ferotges i seductors són part del nostre inconscient individual i col·lectiu.
Entre tots aquest personatges malèfics, n’hi ha un que desperta especial respecte i admiració entre els infants: el llop. Aquest personatge agressiu, mentider i trampós porta anys acompanyant-nos a través dels nostres contes i recordant-nos alguns dels nostres aspectes més indòcils i salvatges.
Aquesta és precisament la feina d’un bon llop: mostrar la seva agressivitat en totes les formes possibles, ja sigui devorant a uns pobres porquets, manipulant nenes indefenses que passegen pel bosc, o enganyant a unes cabretes indefenses. Si no fos per algunes d’aquestes escenes, no hauríem pogut delimitar en la nostra imaginació tot aquells impulsos que socialment es consideren reprovables, però que formen part del mamífer pensant que portem a dins. I precisament, perquè són difícils de mostrar i de viure, necessiten escenaris on ser elaborats per tal de fer-los més conscients i actuar-los de manera responsable. L’agressivitat no és quelcom negatiu que cal evitar, ben al contrari, és un impuls de vida que hem après a castrar, i probablement per això en ocasions esdevé violent, ja que s’acaba expressant de forma no elaborada.
És clar que el llop espanta, però no per això hem de deixar als infants sense ell. Com nosaltres, tenen dret als símbols que ens acompanyen des de fa generacions, i que ens mobilitzen perquè parlen d’alguna cosa que tenim a dins. Quina mena d’experiència literària tindríem si mai sentíssim res desagradable o políticament incorrecte? Quina mena d’heroi arribaria al final del conte amb la sensació d’haver vençut veritables dificultats? Com pot un llop famolenc tornar-se bo i fer-se amic d’uns suculents porquets amb qui aprèn a compartir verdures?
Molts d’aquests finals moderns i reconciliadors no resulten emocionalment creïbles per a l’experiència de l’infant. Tota l’angoixa que s’ha creat durant el relat necessita ser descarregada a través de l’eliminació d’aquest personatge que l’ha creat. Bàsicament, això es concreta en la mort del llop. Cal fer-ho perquè l’infant senti que és capaç de transitar i vèncer les dificultats. Per a la salut emocional d’un infant, és més enfortidor sentir l’alè del llop al clatell i ser capaç de matar-lo, que convertir al llop en un amable vegetarià de cop i volta.
I si aquest infant pot créixer amb consciència de ser un ésser agressiu, té més possibilitats de convertir-se en un adult menys violent i més complet. Perquè no és que nosaltres –els adults- haguem deixat de portar el llop a dins, no. Si així fos, hauríem perdut una part d’instint i de força imprescindibles per viure; és que si l’hem mort moltes vegades, ja no ens fa tanta por, i el podem incorporar amb més facilitat al nostre registre emocional i a la nostra vida. El veritable perill no està en el llop, sinó en pensar que el llop no forma part del que som. En la lluita per intentar ser el que no som trobem l’angoixa i la insatisfacció permanent. Si ens observem amb honestedat i valentia, molt probablement haurem d’admetre que ens assemblem més al llop carnívor, seductor i mentider, que al llop conciliador, vegetarià i innocent. I si per alguna raó us identifiqueu més amb el llop que es torna bo i acaba compartint pastanagues amb els porquets, sortiu de casa immediatament i espanteu bé a alguna Caputxeta. Recuperareu en un instant la vida i la força que teniu a dins.
