castellà

Diuen que en el fantàstic món de les rondalles hi ha un enigmàtic castell anomenat d’Iràs i no Tornaràs, també es parla d’Aliorna o Liorna, una terra on qui hi va no en torna –o potser és “qui hi va no hi torna?”-, i de llumenerets blaus que indiquen al viatger que allà, en aquell punt llunyà que just just es destria brillant entre la fosca, hi ha unes cases on s’hi escondeix quelcom fascinant i secret... L’espai de les rondalles és un espai genèric, sovint poc detallat, format per camins que es bifurquen i boscos espessos, hostals providencials, cases on hi surt por cada nit, jardins subterranis on el cel i el sol hi llueixen com si fossin sobre la terra i no dins les seves entranyes, coves que encobreixen mil perills inconeguts, palaus lluents d’encantament i castells que defensen i amaguen, que mostren i atreuen, que són alhora fita i punt de partida.

El castell és, doncs, un escenari habitual a les rondalles de la nostra àrea cultural. A vegades no es fa gaire diferència entre palau, fortalesa i castell, són termes que s’usen gairebé com a sinònims. Però, en principi, la fortalesa té una funció bàsicament defensiva, el palau una funció essencialment residencial i el castell combina ambdues. Així, els castells solen estar situats en indrets estratègics –sovint en llocs elevats per controlar el territori- i voltats de muralles que els defensen de qualsevol atac i des de les quals hom pot atacar l’enemic. Sovint són bastits en indrets que delimiten i guarden les fronteres. Complementen les sòlides murades altes torres dins les quals aixoplugar-se del perill i des de les qual poder veure ben lluny, fins a l’horitzó. I sovint els castells es troben voltats per un fossat que es pot omplir d’aigua i així reforçar-ne l’aïllament i la defensa. Però també compten amb espais d’habitatge: sales, cambres, cuines... on desenvolupar una vida de comunitat o de família.

castellà

En el meu primer any de carrera feia el recorregut Castelló - València anada i tornada cada dia. M'alçava abans de les 6 del matí, el meu pare ens portava amb el cotxe a l'estació a la meva germana i a mi i llavors agafàvem el tren fins l'estació del Cabanyal. Un cop allà encara ens esperava el 81, l'autobús que recorria i encara recorre, tota l'avinguda Blasco Ibáñez per a finalment deixar-nos a la facultat d'història abans de les 8 del matí. 

Alçar-se tan prompte era terrible i el tren era un d'aquells civis amb molt poques parades, que travessaven la plana gairebé en silenci. Perquè encara que cada dia ens trobàvem pràcticament les mateixes cares i sèiem en els mateixos llocs, no estaven els ànims per a molta conversa. 

Hi ha gent que fins que no surt el sol i s'ha pres un bon cafè, no és persona. Jo no prenc cafè i puc posar-me a parlar inclús amb el pijama encara posat, però la sortida del sol, això sí, això sempre m'ha impressionat. I ja que estàvem desperts, doncs veure sortir el sol des del seient del rodalies, era un espectacle que quasi compensava per la matinada i el vagó silenciós.

Aquella tardor havia començat a llegir El Senyor dels Anells. I m'encisava tant, que llegia per tot arreu i a tothora. També al tren. Llavors em va ocórrer que quan anava llegint concentrada i en algun moment alçava la mirada i observava el paisatge, ho veia tot d'una forma nova, diferent. I vos puc prometre que vaig començar a mirar les muntanyes d'Almenara, que és un dels pobles del camí, com mai abans les havia vistes. Com si les veiés per primera vegada, com si aquell paisatge s'hagués impregnat una mica de la màgia de llibre. I em vaig adonar que encara que sempre havia pensat que la Terra Mitjana, si estava en algun lloc era en els boscos d'Escandinàvia,  potser jo també vivia en un país meravellós, un país de castells.

castellà

Visc en un poble de La Segarra, a Lleida, i gairebé sempre treballo a Catalunya. La major part de les sessions de contes que faig són en català i per a públic infantil o familiar bilingüe, i les porto a terme a biblioteques, escoles o museus.

Com que em disposo a parlar d'espectacles, sessions i projectes de contes en els que no faig servir la meva llengua materna, vull donar algunes explicacions prèvies.

Parlo cinc idiomes per necessitat, per amor, per convicció i per curiositat.

Els meus dies comencen amb un bon esmorzar i un "Bon dia" en català.

El jazz és a casa el pa nostre de cada dia. 

El suec és el trineu que llisca muntanya avall, riure i joc, records d'infantesa.

El portuguès és a la panxa, als meus amors de joventut i a les cançons que canto.

En castellà transcorren els somnis, pensaments i desitjos.

Entre ells es visiten, ensopeguen, es confonen, s'envaeixen i s'ajuden.