Parlar sobre adolescents i joves a les biblioteques públiques és un tema que sempre m’acaba generant moltíssimes preguntes i moltes d’elles no les sé respondre. Per tant, m’agradaria deixar clar que jo no puc donar fórmules miraculoses ni proporcionar un catàleg d’activitats brillants perquè les biblioteques s’omplin de joves. M’agradaria molt, però no és així. Només vull compartir la meva experiència i parlar sobre una realitat que fa uns cinc anys que vivim i que ens ha fet adaptar la biblioteca al nostre entorn i usuaris.
Segons sembla, l’ús de la biblioteca per part del col·lectiu adolescent i jove és la gran assignatura pendent de les biblioteques i molts cops donem voltes i més voltes a allò que pensem que estem fent malament o ens preguntem, sovint en forma de retret cap a la nostra feina, per què ens “abandonen” quan creuen la porta de l’adolescència. Doncs senzillament crec que es tracta d’un cicle natural, sense més. Penso que ens hauríem de relaxar una mica. Però sobretot, que no s’interpreti “relaxar” amb un “passar del tema”. Les biblioteques com a espais públics educatius són un lloc apropiat per a acollir adolescents i joves, això ho hem de tenir molt clar.
Suposo que estareu d’acord amb mi que la majoria de vegades aquest públic és el que més nerviosos ens posa, ens altera, ens fa enfadar i treu el pitjor de nosaltres. És així i a mi m’ha passat. Confesso que m’he alterat, he cridat i he convidat a sortir adolescents i joves al carrer. Crec que sóc humana.
Quan vam obrir les portes de la Biblioteca Trinitat Vella-José Barbero el març del 2012, ens vam trobar que la biblioteca era ocupada per grups de joves que venien a marcar el territori i fer un ús força inadequat de l’espai. Això va generar conflictes amb altres usuaris i alhora que el personal de la biblioteca treballés amb malestar i tensió. Per una banda, la majoria de persones que treballem a les biblioteques no tenim formació en mediació, gestió de conflictes, sociologia de l’adolescència, etc. Per altra banda, gran part dels ciutadans associa una biblioteca a préstec, tranquil·litat, cultura, pau, silenci, etc. També associem l’adolescència a una etapa de rebel·lió i de liar-la. Per tant, us podeu imaginar que els inicis no van ser gens fàcils. Tot era una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar en qualsevol moment! A més, cal afegir que ens trobem en un dels barris de Barcelona amb més immigració, fracàs escolar, atur, renda familiar baixa, etc.
Sempre tinc molt present un usuari que venia dia rere dia a queixar-se del soroll i de l’ús que feien de la biblioteca “els meus joves”. El seu to era altíssim, cridava molt quan parlava i això em dificultava molt més fer-li entendre que: els joves no eren de la meva propietat ni els meus fills; que obrir una biblioteca no significa que de cop tothom tingui ganes de llegir, estudiar o informar-se; que les biblioteques són un reflex del territori on es troben i el barri on som no és precisament silenciós. Els joves que creaven problemes a la biblioteca també en generaven en altres espais del barri.
Ara aquest senyor ja em saluda i fins i tot em somriu. Em va costar uns tres anys aconseguir-ho.
Des de Biblioteques de Barcelona teníem molt clar que el projecte que calia (i cal) dur a terme, és un projecte social i educatiu evitant al màxim les expulsions. Volíem que els joves no deixessin de venir sinó que ho fessin amb una altra actitud i interès. És per això que dos mesos després d’obrir es va incorporar a l’equip de la biblioteca una educadora social que va dedicar el seu primer any a resoldre conflictes, generar vincles de confiança i ajudar-nos amb la mediació de conflictes. Aquesta figura va ser i continua sent vital.
Una de les coses que he après durant aquests cinc anys de feina en aquesta biblioteca, és que hem de reconciliar-nos amb l’adolescent que portem dintre. Estic segura que la majoria de nosaltres té un record de la seva adolescència molt particular, alguns fins i tot com una etapa que no volem ni recordar. A mi ara em sembla una de les etapes més apassionants de la vida i també la més difícil de portar per part dels adults. Tot un repte i els reptes atrauen.
Crec que una de les coses més importants que hem de fer des de les biblioteques és adreçar-nos a ells i preguntar-los què volen, què busquen… i no desesperar-nos quan contesten: res o no ho sé o fins i tot que diguin que a la biblioteca vénen a passar l’estona amb els amics o a lligar. Els usuaris són qui defineixen l’ús de la biblioteca, nosaltres ens hem d’adaptar i procurar que tothom trobi el seu espai segons les seves necessitats i interessos.
Segurament amb la gent gran que també ve a la biblioteca a passar l’estona o fer tertúlia amb altres usuaris, no ens plantegem ni la meitat de les coses que ens plantegem amb els adolescents i joves. I estic totalment convençuda que ni ens passa pel cap fer-los fora quan el seu to de veu és molest i alt. És una d’aquelles preguntes sense resposta (encara que jo ara en tinc alguna) que comentava al principi de l’article.
Durant els primers anys vam organitzar activitats i tallers que moltes vegades ens feien replantejar si aquesta era la nostra funció i la biblioteca el lloc on dur-les a terme. Ens van generar dubtes i algunes frustracions, però ens van servir per començar a crear vincles i obrir la biblioteca a altres usuaris que durant els inicis havien quedat en segon terme a causa de la necessitat immediata de resoldre els conflictes amb els joves.
A la biblioteca hem fet de tot: hip hop, graffiti, concerts, escacs, tallers de sexualitat, arts marcials, tutories… Algunes coses han funcionat bé, altres no tant. Des de fa temps, ja no ens plantegem grans objectius sinó que la nostra intenció és poder donar resposta a unes necessitats reals i tangibles a un o diversos joves.
Quan m’inviten a parlar sobre la feina que fem, moltes vegades és en jornades dedicades al foment de la lectura i com és lògic em pregunten què fem relacionat amb la lectura i els joves. Per començar, crec que el primer que cal fer és generar un bon vincle, que sàpiguen estar i trobin el seu espai. És bàsic que no vegin la biblioteca com una extensió més de l’institut (si és que estudien) o com un lloc on només es va a estudiar i a llegir. No volem que es quedin amb la idea, com em va passar a mi d’adolescent i per això no vaig trepitjar cap biblioteca pública més fins a fer la carrera universitària, que és un lloc avorrit, on et criden l’atenció si parles i on et castiguen si et portes malament. Crec que a partir d’aquí, tot és més fàcil. Però precisament crear aquest vincle és el més difícil. Se n’han de tenir ganes, saber escoltar, certa flexibilitat i molta paciència. Estem disposats a fer-ho? Si la resposta és que sí, us puc dir que després vénen coses meravelloses. Si responeu que no, no passa absolutament res i suposo que fins i tot aquest article us semblarà bucòlic. No és aquesta la meva intenció, ni de bon tros. A nosaltres ens queda molta feina per fer i molts projectes es queden només en idees. No ha estat fàcil ni ho serà, hi hem invertit moltíssima energia i això també ens ha fet pensar a tirar la tovallola moltes vegades. I també us confessaré que hi ha molts dies que t’aixeques i penses: tant de bo avui no vinguin…
Suposo que una de les coses que pensareu és que per a poder dur a terme aquests projectes disposem de recursos econòmics suficients per a fer-ho. Doncs la veritat és que som una biblioteca de barri amb un pressupost reduït per a activitats. Però tenim la gran sort de treballar amb una xarxa d’equipaments i serveis que treballen amb i per a joves del barri. Amb ells col·laborem i molts cops són alguns d’aquests serveis els que posen el recurs econòmic. Gràcies a ells podem portar a terme projectes que per nosaltres mateixos no podríem realitzar. Són gent amb vocació i ganes, un suport professional i personal molt potent per a nosaltres.
Per acabar, m’agradaria destacar una d’aquestes coses meravelloses que es generen amb el vincle. Després de quatre anys de funcionament vam posar en marxa un club de lectura jove. Ha estat una de les millors coses que ens ha passat, sobretot perquè hem après molt. Molts cops els qui treballem en biblioteques públiques pequem de pensar que som nosaltres els qui hem de dir el que s’ha de llegir i això ens tanca la capacitat de deixar-nos sorprendre. El nostre club de lectura va començar una mica així però ha acabat sent una tertúlia on busquem material, naveguem, investiguem i ho compartim. Mai hauria dit que llegiria poesia amb tanta afició com ho fem ara tots junts! Si no coneixeu els llibres d’Irene X, Marwan, Ana Elena Pena, Patricia Benito, Diego Ojeda… i altres que anem descobrint, us recomanem que els incorporeu al vostre fons i inviteu els joves a llegir amb vosaltres.
Nosaltres aquest any volem seguir compartint lectures (de poesia o el que sigui!) i sembla que ells també volen seguir, així que ho tornarem a intentar. El resultat ja el veurem més endavant.
Un exercici que us proposo per començar podria ser: aixecar-vos de la cadira i preguntar als adolescents i joves com estan. Si la cara de sorpresa inicial va seguida d’una resposta, podeu donar-vos per recompensats. I si voleu, seguiu. Val la pena.
Emma Armengod
