castellà

No fa gaire, parlava amb una amiga sobre l’exigència social que estem vivint en referència a mostrar-nos emocionalment positius. Hi ha certa tendència a sentir, mostrar i expressar només les emocions que considerem agradables, i a transformar allò que considerem negatiu en alguna cosa més simpàtica. Només cal llegir els missatges escrits a les tasses, a les samarretes o a les agendes de moda. Aquesta tendència també ha arribat a la literatura infantil, i han proliferat els àlbums il·lustrats que parlen sobre sentiments i que intenten oferir als infants experiències d’aprenentatge emocional. 

Comparteixo la idea que l’aprenentatge emocional és necessari. Ara bé, discrepo d’aquesta tendència literària insistentment educadora en tres aspectes que em semblen fonamentals: 

El primer, té a veure amb el fet que aquests aprenentatges estiguin sempre dirigits als infants. El principal objectiu d’això que es coneix com a Educació Emocional hauríem de ser els grans. Una persona educadora que es coneix i es respecta, pot acompanyar els infants en l’autoconeixement i en el respecte. Si no hi ha una actitud personal compromesa amb un mateix, cap conte bonic generarà un aprenentatge tan profund com el que pot generar una relació sanada i conscient.

El segon, té a veure amb el fet d’entendre la literatura com un material didàctic. La funció de l’art mai hauria de ser la d’ensenyar-nos res, sinó de simbolitzar parts de la nostra condició humana, composada de llums i ombres, d’allò que hem après a mostrar i a expressar, i allò que amaguem o reprimim. Ens interpel·len i ens emocionen les obres d’art que no han estat concebudes per ensenyar res, sinó com a pura expressió d’algun moviment intern. Pot ser que els àlbums que han estat pensat per treballar emocions agradin, per descomptat; però emociona i impacta molt més la bellesa d’una història concebuda des d’un lloc més profund.

castellá / anglés / euskera / gallec

PARAULES QUE ESTABLEIXEN PONTS

La gent de la narració oral vivim d’explicar, de dir, de parlar, som homes i dones de paraula, de paraules, i coneixem la força que s’hi amaga al darrera.

Sabem que les paraules poden destruir i construir, empényer i abraçar, ferir i curar… Per això, en aquests dies convulsos des d’AEDA volem condemnar qualsevol tipus de violència, ja sigui verbal, ja sigui física, i fem una crida al diàleg, una crida a generar espais de paraula compartida i de trobada, llocs on es cultivin paraules de les que estableixen ponts, de les que edifiquen espais de convivència, de les que apropen a les persones.

I aquesta no és només una crida a polítics i a polítiques, és a més una crida a tothom: als periodistes, a la gent de la cultura, a les figures públiques, a uns, als altres, a tú, a vosaltres, a nosaltres, a tots.

castellà

Recuperar la tradició, no deixar-la morir, actualitzar-la… A les narradores i narradors ens preocupa que la tradició oral estiga viva, però, per què estem tan obstinats a salvaguardar la tradició oral? He preguntat a uns quants companys per què conten contes tradicionals, i aquest ha estat el resultat d'aquesta petita entrevista. 

Assegura Paula Carballeira que els contes tradicionals, en la seva estructura profunda i gràcies a les persones que els van donant successives formes quan els narren, guarden la bellesa dels recursos de l'oralitat al servei d'aquelles històries que ens expliquen com a éssers humans, amb tota la nostra complexitat i la nostra poesia.” 

Dels contes ens interessa el que diuen, però també el que amaguen; en paraules de FilibertoChamorro, “la seva càrrega simbòlica més que de significats i continguts… m'emocionen, connecten amb una part de  mi que no ocorre amb altres històries que també conte i que també m'emocionen.” 

O com comenta Pep Bruno, “m'encanta el misteri dels seus símbols, m'enlluernen les seves històries i em fascina l'astúcia de molts dels seus personatges… Quan conte contes interioritze estructures orals, assimile recursos d'oralitat i aprenc estratègies de la paraula dita.” 

castellà

La cultura popular és tot allò que el poble pensa, canta, juga, conta i creu. Són coneixements que abans, temps era temps, s'aprenien de forma espontània, com una part del procés de socialització. Els xiquets escoltaven les persones grans, i les persones grans els ensenyaven cançons, jocs, plantes medicinals... Ara, transmissió s'ha trencat. I es fa necessari que anem a buscar aquelles persones que encara mantenen la cultura popular en el record. Les persones que m'agrada anomenar els guardians de la memòria.

Recorde amb emoció la primera vegada que vaig entrevistar una persona i vaig gravar un parell de rondalles. Era la senyo Pepica, una veïna de la meua àvia. La coneixia de tota la vida. M'havien demanat un treball per a l'escola, i necessitava entrevistar algú que no fóra de la família. Ella em relatà, amb una màgica senzillesa, la història de "La favera màgica" i "Peret i Margarideta". Amb el temps, llegint, vaig descobrir que les històries de la senyo Pepica eren conegudes i contades a Europa, a Àfrica, a Àsia, a Amèrica... amb un fil conductor força similar, i molts detalls diferents. Aquesta és la màgia de la cultura popular. Tots els éssers humans la compartim, però l'hem feta nostra d'una forma diferent: com el llenguatge i les llengües. Un exemple de la necessitat de preservar i divulgar la riquesa cultural del món.