PREÀMBUL

La narració oral està considerada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. El col·lectiu de narradores i narradors orals professionals treballa al llarg de l’any per portar els contes contats a tots els racons d’aquest país, des de grans teatres de ciutats populoses fins a escoles unitàries de pobles de pocs habitants, des de biblioteques obstinades a mantenir viva la paraula dita amb una programació contínua fins a grans esdeveniments i festes de la narració oral que convoquen a milers de persones i que se celebren any rere any.

Aquesta és una activitat artística propera, humil i de profunda tradició que, malgrat el seu caràcter efímer i fràgil, ha sabut adaptar-se als canvis i a les circumstàncies.

No obstant això, la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19 es presenta com una seriosa amenaça per al nostre ofici. 

No només ha suposat el cessament de la nostra activitat a l’inici de la nostra temporada alta, sinó que ens aboca a uns mesos sense possibilitat de treballar i, per tant, d’obtenir ingressos. 

En aquests moments les previsions més optimistes (un cop conegut el pla de desescalada del Govern) per poder tornar a treballar amb una certa normalitat, es parla de l’últim trimestre d’aquest any, però l’aparició de nous brots pot allargar els cessaments o el treball precari fins a mitjans o finals del 2021. És molt de temps, massa. Sense unes condicions mínimes, quan tot això passi, aquest col·lectiu de professionals de la narració oral podria quedar minvat o, directament, podria haver desaparegut.

Per aquest motiu elaborem el present document que inclou unes propostes econòmiques que considerem bàsiques per a la pervivència de les narradores i narradors orals.

Les persones que ens dediquem a contar històries ens unim per enviar un missatge de recolzament i solidaritat a tota la societat davant la crisis derivada de la malaltia per coronavirus, COVID-19.

Com els personatges dels millors contes, ens trobem enmig d’un bosc atapeït amb la sensació que el llop  ens espera en l’obscuritat. Sabem, però, que no estem sols, perquè sempre apareixerà algú que ens ajudarà a sortir del bosc o de la panxa del llop. En aquesta història tots i totes comptem i la nostra solidaritat, cura i esforç col·lectiu són els conjurs contra el virus i els seus efectes.

Així que, els contadors i contadores d’històries us demanem que conteu, inventeu, llegiu i escolteu contes, anècdotes o succeïts

per enganyar el temps,

per viatjar sense sortir de casa,

per somriure o tremolar amb les aventures més increïbles,

per recordar les persones majors i totes les històries que ens han contat,

per reconèixer-nos en l’alegria, la tristesa o la por,

per deixar que, per un moment, el món gire i que no importe res més  que estar junts i aquest moment. 

Per la nostra part, continuarem inventant i contant contes en les nostres cases i a a través de les xarxes. Encara no sabem el final de la història ni tampoc si menjarem perdius, però sí sabem que la por que sentim és compartida i no ens fa menys valents, ens fa més humans i fràgils.

Com els personatges dels millors contes, algun dia, quan tot això haja acabat, ens haurem transformat i tindrem noves històries que contar.

Perquè la narració de contes és un bàlsam per als dies de confinament, amb milers d’anys d’eficàcia provada i una vegada més ha de reunir la humanitat al voltant del foc, mentre dure la nit.

Aquest manifest ha estat elaborat en març de 2020 per representants de totes les associacions de narració oral d’Espanya: AEDA, Asociación de profesionales de la narración oral de España – ANIN, Associació de narradores i narradors (Cataluña) – GNOA, Gremio de la narración oral en Andalucía – MANO, Asociación madrileña de narración oral – NANO, Narradors amb narradores organitzats (Comunidad Valenciana) – NOGA, Colectivo de narración oral galega – TAGORAL, Asociación canaria de narración oral. 

En Castellano

Les Jornades “Som Rondalla” van nàixer de la necessitat de trobar-nos professionals de diferents disciplines dedicades a l'estudi i divulgació de l'etnopoètica, de la recopilació, l'estudi i la difusió de la rondallística i de la narració oral.

Les narradores i narradors bevem de les fonts dels recopiladores i, alhora, recopilem històries, practiquem un art escènica, que està prop del teatre. Som un punt en un univers ampli molt correlacionat. Tània Muñoz i Almudena Francés vam voler que, com a mínim una vegada a l'any, aquest univers gire a l'uníson i ens escoltem.

La Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia ens va obrir les portes, i així ho continua fent, i va facilitar els mitjans necessaris per al desenvolupament de les Jornades. Els recursos del Museu i el treball i tenacitat de la seua bibliotecària, Amparo Pons, són l'ancoratge d'aquestes jornades.

Cal destacar que el punt de partida de la trobada entre diferents professionals el va propiciar, en part, la Biblioteca amb la seua campanya “Espanta la Per”. Una campanya de divulgació dels monstres de la tradició valenciana que li planta cara a Halloween.

La Jornada té lloc al llarg d'un sol dia de dissabte en l'emblemàtica Casa de la Beneficiència de València, seu dels museus d'Etnologia i Prehistòria de la Diputació de València.

castellà

No fa gaire, parlava amb una amiga sobre l’exigència social que estem vivint en referència a mostrar-nos emocionalment positius. Hi ha certa tendència a sentir, mostrar i expressar només les emocions que considerem agradables, i a transformar allò que considerem negatiu en alguna cosa més simpàtica. Només cal llegir els missatges escrits a les tasses, a les samarretes o a les agendes de moda. Aquesta tendència també ha arribat a la literatura infantil, i han proliferat els àlbums il·lustrats que parlen sobre sentiments i que intenten oferir als infants experiències d’aprenentatge emocional. 

Comparteixo la idea que l’aprenentatge emocional és necessari. Ara bé, discrepo d’aquesta tendència literària insistentment educadora en tres aspectes que em semblen fonamentals: 

El primer, té a veure amb el fet que aquests aprenentatges estiguin sempre dirigits als infants. El principal objectiu d’això que es coneix com a Educació Emocional hauríem de ser els grans. Una persona educadora que es coneix i es respecta, pot acompanyar els infants en l’autoconeixement i en el respecte. Si no hi ha una actitud personal compromesa amb un mateix, cap conte bonic generarà un aprenentatge tan profund com el que pot generar una relació sanada i conscient.

El segon, té a veure amb el fet d’entendre la literatura com un material didàctic. La funció de l’art mai hauria de ser la d’ensenyar-nos res, sinó de simbolitzar parts de la nostra condició humana, composada de llums i ombres, d’allò que hem après a mostrar i a expressar, i allò que amaguem o reprimim. Ens interpel·len i ens emocionen les obres d’art que no han estat concebudes per ensenyar res, sinó com a pura expressió d’algun moviment intern. Pot ser que els àlbums que han estat pensat per treballar emocions agradin, per descomptat; però emociona i impacta molt més la bellesa d’una història concebuda des d’un lloc més profund.