Les persones que ens dediquem a contar històries ens unim per enviar un missatge de recolzament i solidaritat a tota la societat davant la crisis derivada de la malaltia per coronavirus, COVID-19.

Com els personatges dels millors contes, ens trobem enmig d’un bosc atapeït amb la sensació que el llop  ens espera en l’obscuritat. Sabem, però, que no estem sols, perquè sempre apareixerà algú que ens ajudarà a sortir del bosc o de la panxa del llop. En aquesta història tots i totes comptem i la nostra solidaritat, cura i esforç col·lectiu són els conjurs contra el virus i els seus efectes.

Així que, els contadors i contadores d’històries us demanem que conteu, inventeu, llegiu i escolteu contes, anècdotes o succeïts

per enganyar el temps,

per viatjar sense sortir de casa,

per somriure o tremolar amb les aventures més increïbles,

per recordar les persones majors i totes les històries que ens han contat,

per reconèixer-nos en l’alegria, la tristesa o la por,

per deixar que, per un moment, el món gire i que no importe res més  que estar junts i aquest moment. 

Per la nostra part, continuarem inventant i contant contes en les nostres cases i a a través de les xarxes. Encara no sabem el final de la història ni tampoc si menjarem perdius, però sí sabem que la por que sentim és compartida i no ens fa menys valents, ens fa més humans i fràgils.

Com els personatges dels millors contes, algun dia, quan tot això haja acabat, ens haurem transformat i tindrem noves històries que contar.

Perquè la narració de contes és un bàlsam per als dies de confinament, amb milers d’anys d’eficàcia provada i una vegada més ha de reunir la humanitat al voltant del foc, mentre dure la nit.

Aquest manifest ha estat elaborat en març de 2020 per representants de totes les associacions de narració oral d’Espanya: AEDA, Asociación de profesionales de la narración oral de España – ANIN, Associació de narradores i narradors (Cataluña) – GNOA, Gremio de la narración oral en Andalucía – MANO, Asociación madrileña de narración oral – NANO, Narradors amb narradores organitzats (Comunidad Valenciana) – NOGA, Colectivo de narración oral galega – TAGORAL, Asociación canaria de narración oral. 

castellà

No fa gaire, parlava amb una amiga sobre l’exigència social que estem vivint en referència a mostrar-nos emocionalment positius. Hi ha certa tendència a sentir, mostrar i expressar només les emocions que considerem agradables, i a transformar allò que considerem negatiu en alguna cosa més simpàtica. Només cal llegir els missatges escrits a les tasses, a les samarretes o a les agendes de moda. Aquesta tendència també ha arribat a la literatura infantil, i han proliferat els àlbums il·lustrats que parlen sobre sentiments i que intenten oferir als infants experiències d’aprenentatge emocional. 

Comparteixo la idea que l’aprenentatge emocional és necessari. Ara bé, discrepo d’aquesta tendència literària insistentment educadora en tres aspectes que em semblen fonamentals: 

El primer, té a veure amb el fet que aquests aprenentatges estiguin sempre dirigits als infants. El principal objectiu d’això que es coneix com a Educació Emocional hauríem de ser els grans. Una persona educadora que es coneix i es respecta, pot acompanyar els infants en l’autoconeixement i en el respecte. Si no hi ha una actitud personal compromesa amb un mateix, cap conte bonic generarà un aprenentatge tan profund com el que pot generar una relació sanada i conscient.

El segon, té a veure amb el fet d’entendre la literatura com un material didàctic. La funció de l’art mai hauria de ser la d’ensenyar-nos res, sinó de simbolitzar parts de la nostra condició humana, composada de llums i ombres, d’allò que hem après a mostrar i a expressar, i allò que amaguem o reprimim. Ens interpel·len i ens emocionen les obres d’art que no han estat concebudes per ensenyar res, sinó com a pura expressió d’algun moviment intern. Pot ser que els àlbums que han estat pensat per treballar emocions agradin, per descomptat; però emociona i impacta molt més la bellesa d’una història concebuda des d’un lloc més profund.

castellà

El treball de camp per a l'estudi i anàlisi dels costums de les poblacions es realitza des que l'antropologia es va interessar per l'altre en el segle XIX, des d'una perspectiva etnològica. Però l'interès per l’enregistrament d'entrevistes per a l'estudi i recuperació de la tradició oral, el folklore i l’etnopoètica va tenir lloc en el recent segle XX. 

Els narradors i narradores orals disposem de moltes fonts d'informació directa, tantes com persones puguem entrevistar. A més, la xarxa ens possibilita acostar-nos als corpus que hi ha enregistrats i augmentar així el nostre repertori directament de les fonts orals. 

Us mostrem aquí una petita recopilació d'alguns dels recursos en castellà, català, gallec, euskera i portugués, que podem trobar en Internet. El criteri de selecció ha estat solament referenciar aquelles pàgines que disposen de material audiovisual i/o sonor i que estiga classificat per categories.

Els enllaços direccionen de manera directa a aquells apartats de les pàgines on es troben  els arxius que són d'interès per a la recuperació de la tradició literària oral. Encara que la majoria de pàgines disposen d'altres informacions, amb suficient continguts per a perdre's en elles. 

castellà

Explicar contes en dos idiomes no hauria de tenir cap altre complicació que saber els idiomes (evidentment). Els idiomes s’aprenen i són un element mecànic que serveix per comunicar-nos... tot i que el millor, sobretot a l’hora d’explicar, és que no s’hagin hagut d’aprendre sinó que vinguin de sèrie, que se sigui bilingüe. Quan s’explica és més pràctic concentrar-se en les idees que es volen transmetre sense haver-se d’entretenir buscant les paraules per fer-ho, perquè el conte flueixi. 

Un servidor és bilingüe i en aquest sentit mai he tingut problemes a l’hora d’explicar contes. El que sí he tingut han estat dubtes a l’hora de triar un repertori fora del meu àmbit lingüístic.

“L’idioma és el principal vehicle d’expressió de les cultures”, del que es desprèn que a cada llengua li correspon una cultura diferent, una forma concreta d’entendre el món, una mitologia, uns referents.

És clar que de la mateixa manera que s’és bilingüe, també es pot ser bicultural... però sempre una d’aquestes cultures és més marcada que l’altre.

Quan a fora de Catalunya, en el meu cas, he observat el que explicaven altres narradors i la reacció del públic, sovint he sentit la necessitat de canviar la forma d’explicar, perquè he pensat que els meus referents no s’acabarien d’entendre prou bé.