La Plaça dels Contes
De vegades hi ha llocs que ens parlen fluixet. Com si estiguessin lluny. La veu és xiuxiueja a cau d’orella. Potser és la manera que tenen d’assegurar-se que ens arriba plena de desitjos que frisen per fer-se realitat. Us passat mai una cosa així? En el meu cas, justament això és el que sentia cada vegada que passava per aquest racó del barri antic del meu poble, Cardedeu. Era sentir-la, aquesta veu, i en el meu interior emergia un desig imparable de veure com aquest espai esdevenia plaça. Una plaça plena de gent contant, escoltant, portant la paraula de cor a cor.
Estava convençuda que les imatges que se m’apareixien en la ment imaginant-me aquest espai fet plaça provenia d’un desig que jo mateixa m’havia anat fabricant cada cop que sentia parlar d’altres països amb places emblemàtiques en què contar allà formava part d’una tradició ancestral.
Tan lluny que estava d’imaginar-me l’origen real del meu desig. No em vull avançar a la història, però. Seguim amb la idea que, des del primer moment que vaig sentir parlar de la plaça de Marràqueix, per exemple, i de les persones que hi anaven a contar i escoltar històries, això va provocar en mi un fervor intern de tenir una plaça així a Cardedeu. I malgrat sentir aquest somni ben viu i present, la veritat és que es va quedar ben endins, formant part d’aquella llista silenciosa de coses que esperen fer-se realitat algun dia.
