La cultura popular és tot allò que el poble pensa, canta, juga, conta i creu. Són coneixements que abans, temps era temps, s'aprenien de forma espontània, com una part del procés de socialització. Els xiquets escoltaven les persones grans, i les persones grans els ensenyaven cançons, jocs, plantes medicinals... Ara, transmissió s'ha trencat. I es fa necessari que anem a buscar aquelles persones que encara mantenen la cultura popular en el record. Les persones que m'agrada anomenar els guardians de la memòria.
Recorde amb emoció la primera vegada que vaig entrevistar una persona i vaig gravar un parell de rondalles. Era la senyo Pepica, una veïna de la meua àvia. La coneixia de tota la vida. M'havien demanat un treball per a l'escola, i necessitava entrevistar algú que no fóra de la família. Ella em relatà, amb una màgica senzillesa, la història de "La favera màgica" i "Peret i Margarideta". Amb el temps, llegint, vaig descobrir que les històries de la senyo Pepica eren conegudes i contades a Europa, a Àfrica, a Àsia, a Amèrica... amb un fil conductor força similar, i molts detalls diferents. Aquesta és la màgia de la cultura popular. Tots els éssers humans la compartim, però l'hem feta nostra d'una forma diferent: com el llenguatge i les llengües. Un exemple de la necessitat de preservar i divulgar la riquesa cultural del món.
Més avant, vaig continuar aquella recerca inicial. Primer, amb la preparació del manual Màgia per a un poble (Bullent), una guia de criatures fantàstiques i creences de la cultura popular. I després, amb l'activitat d'escriptor i contacontes ocasional. Em vaig adonar que la cultura no és solament als llibres, és també a la memòria de la gent. Alguns dels meus millors informants han sigut persones que no sabien ni llegir ni escriure. Però dominaven l'art de contar històries i anècdotes a la perfecció.
Em ve a la memòria el pastor Nicolau. Vaig sentir dir hi havia un pastor, entre Xixona i la serra del Cabeçó d'Or (a Alacant), que sabia un niu d'històries. S'havia criat en l'era dels masos. El problema és que tenia molt mal caràcter i no li agradava parlar amb desconeguts. Amb setanta anys encara camejava tot sol per les muntanyes de la Carrasqueta, Xixona i Busot. Finalment, el vaig conéixer, gràcies a un veí de la Torre de les Maçanes que accedí de fer d'intermediari. La primera vegada que vam esmorzar junts a la serra, perquè ell als pobles baixava poc i d'arrapa i fuig, amb prou feines vam intercanviar tres o quatre paraules. Pensava que seria un desastre. Fins que el seu gos, Penyora, començà a lladrar cap a unes penyes. Entre les penyes, va eixir botant un fardatxo. Era preciós, d'un verd brillant, corria com un conill. El fardatxo es va amagar entre uns arbustos. Jo vaig recordar que el meu avi contava que abans, organitzaven baralles entre serps i fardatxos. I ho vaig amollar sense adonar-me'n. Nicolau va reaccionar al punt:
- Jo també en veia, de menut. Però no eren entre serps i fardatxos. Sinó entre fardatxos i sacres.
Aquesta espurna va punxar foc a la fullaraca que ens separava. Va ser com si caiguera el mur generacional, de forma de vida, de desconfiança o de privacitat que separava aquell pastor poc sociable d'un professor. Va començar a xarrar per les butxaques, contant-me anècdotes de la seua vida de pastor. Jo anava dirigint-lo cap al que m'interessava, sense mostrar-me impacient, ni aparentar que no valorava la resta. Escoltar un informant és com buscar pepites d'or en un riu. Hi ha molta terra, molt de fang, però no pots anar amb presses ni tallar el curs de la conversa. Has de garbellar, amb paciència. I dirigir la conversa, amb delicadesa, sense que s'hi note. D'aquella conversa, durant l'esmorzar, i de les passejades per la serra que vas seguir, altres dies, vaig aconseguir hores i hores de gravacions. Anècdotes, succeïts, utilitats de les plantes medicinals, la història d'una serp amb cabellera monstruosa, la contalla d'un mas encantat... Però sobretot, va sorgir una connexió. El pastor solitari que evitava la gent s'adonà que el seu món interessava a algú, que se l'escoltava no amb tafaneria, sinó amb respecte.
Ja fa temps, que el pastor Nicolau deixà de pasturar per les serres de l'Alacantí. Trobe que va ser l'últim pastor de Xixona. Però a pesar d'haver mort, continua sent un pastor. Un pastor d'històries, que viuen en tots aquells que les recordem.
Francesc Gisbert