Amb una obra polifacètica i monumental, Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 – València, 2000) va aconseguir omplir, en el convuls segle xx de desfetes i esperances, alguns buits importants en la tradició lingüística i literària dels valencians. I és que aquest gramàtic i escriptor, a més de posar ordre en l’adaptació de criteris gramaticals i normatius al cas valencià, va saber encarar, com a novel·lista, la urgència de concretar un model de llengua literària digne i equilibrat, respectuós amb els referits principis normatius i alhora còmplice amb l’expressivitat espontània i la vivacitat dialectal.
No obstant això, l’escriptor de Castalla ha estat sobretot conegut i reconegut com a autor de les Rondalles valencianes: una singularíssima obra inspirada en trenta-sis relats tradicionals, elaborada durant vint-i-sis anys (les primeres rondalles publicades són de 1950; les últimes, de 1976), que constitueix —sens dubte— una de les creacions literàries més valuoses i emblemàtiques de les lletres valencianes del segle xx. I és en bona justícia que les Rondalles valencianes d’Enric Valor han merescut amb la perspectiva del temps aquest reconeixement. Perquè en aquestes narracions d’arrel popular Valor literaturitza magistralment el país immediat; perquè s’hi homenatja en cada expressió la paleta de colors que el llenguatge popular és capaç d’aportar a l’idioma literàriament dignificat; perquè suggereix camins que embranquen l’imaginari particular dels valencians amb la complexa simfonia de la rondallística universal. I finalment —es diu fàcil, això!—, perquè han fet possible la reconciliació dels valencians amb la pròpia i genuïna fantasia consuetudinària: en les Rondalles valencianes Enric Valor ha restituït, al mateix poble que durant segles l’havia anat recreant, un univers de fadrines bondadoses, germanastres envejoses, negres gegantins; animals que parlen, espases màgiques, dracs de set caps; peixos tricèfals, bruixes, herois; dimonis ingenus, jugadors, enginys i enganys; tresors, serps monstruoses, encanteris de flors; amulets, amors, fadrins desmemoriats; reis bellíssims, fades, prínceps trempats; astròlegs endevins, mares dels vents, regnes somniats; donzelles belles com un sol, rituals màgics, gelosies fatals; reines malignes, caixetes de les Caterinetes, ocells i cavalls; lladres, animetes del purgatori i geperuts; sant Pere i el Nostre Senyor, pollastres i galls; estudiants màgics, velletes rejovenides, el pare sant Vicent; xiquets que naixen de peu, moliners, assassins; albarders, marquesos i ducs, gitanes i barques de l’infern. Enric Valor és, per tant, com un senyor de fantasies que ha retornat, a no pocs valencians, el dret legítim de somniar.
Les Rondalles de Valor suggereixen, així doncs, una mena de cànon per a la rondallística valenciana contemporània. Però... Com podem aprofitar-ne a l’aula el potencial educatiu que sens dubte enclouen? Quins tipus d’activitats podem dissenyar i dur a terme a partir d’aquestes narracions? En quines circumstàncies i amb quins propòsits van ser redactades? Quines claus i quins valors simbòlics reprodueixen? Quin interés ofereixen en clau de present i de futur? Caduquen mai, les formes de la fantasia popular? En podem prescindir, els valencians, de les formes genuïnes de la imaginació? Quin valor —en definitiva— tenen les Rondalles valencianes per a l’escola actual? Per contestar i encarar aquestes (i d'altres) preguntes s’ha convocat a Altea, amb motiu de la 12a edició del Festival de Narració Oral «Encontes», el I Curs de Literatura Popular, en què del 17 al 19 d’abril es donaran cita mestres, escriptors, editors, historiadors, pedagogs, artistes i, fins i tot, familiars i amics personals del mateix Enric Valor. Tot amb la voluntat d’oferir, amb el necessari esperit lúdic (perfectament compatible amb el rigor acadèmic i prestigi universitari), un programa de tallers, xarrades, debats, taules redones, diàlegs, ràdio en directe, rutes fantàstiques i —com a colofó— una actuació de Dani Miquel sobre «Els barrets de Valor».
Per a l’ocasió, s’ha aconseguit la col·laboració d’entitats tan prestigioses i diverses com l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, la Casa de Cultura d’Altea, la Biblioteca Municipal Joan Fuster, el Palau Altea Centre d’Arts, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el Departament de Filologia Catalana de la UA, la Facultat de Filosofia i Lletres de la UA, la Facultat d’Educació de la UA, el Grup d’Estudis Etnopoètics, la Seu Universitària de la Nucia, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, Aktes Teatre, Ràdio Altea i, per descomptat, l’Ajuntament d’Altea. I també la implicació personal d’acadèmics i erudits de l’àmbit de l’etnopoètica com Joan Borja (UA), Dari Escandell (UA), Alexandre Bataller (UV), Vicent Brotons (UA), Josep Manuel Escolano (UA), Anna Esteve (UA), M. Àngels Francés (UA), Vicent Salvador (UJI), Vicent Vidal (UA), a més d’escriptors, comunicadors, creadors i editors, com Blai Senabre, Patrícia Alberola, Paqui Aznar, Carles Cano, Francesc Gisbert, Joaquim González Caturla, Joan Vicent Martín, Dani Miquel, Joan Senent, Rosa Serrano, Pere Soler, Enric Valor Hernández, Jordi-Raül Verdú i Diego Zaragozí.
Per una volta, creadors, pedagogs, filòlegs, mestres, escriptors i contacontes es posen d’acord per debatre i posar en comú idees, dubtes, reptes, coneixements, sensibilitats i emocions al servei de la fantasia pròpia del poble valencià. I de la reivindicació de l’imaginari compartit com un recurs de primeríssim ordre per al sistema educatiu contemporani. Sens dubte, Altea esdevindrà per tres dies un poble de rondalla. I podrà celebrar el fèrtil festeig entre l’educació i l’etnopoètica.
PROGRAMA DEL I CURS DE LITERATURA POPULAR
