castellà

La planificació d’AMORT, sessió de narració per a instituts, va ser llarga: seleccionar, adaptar, donar-li forma, cercar imatge i adequar la veu; com sempre, encara que en aquest cas adequar la veu va ser el més difícil. No volia que sonara judiciosa, ni sabuda, ni molt carrinclona. Per sort, els contes i les adaptacions em portaven cada vegada més a la meua adolescència, al meu institut, a la meua gent, als meus llocs... en fi, a mi.

Llavors no vaig voler parar i em vaig recordar de les coses que m'emocionaven, les que m'espantaven, les que em donaven plaer, les que em feien riure. Vaig trobar la veu en l'adolescent que havia sigut o en la que creia haver sigut -que per al cas era igual. I vaig seguir cercant.

Vaig recordar com de visceral és tot en aquest moment de la vida. Res passa sense marcar-te; d'alguna manera, l'activitat més insignificant es recorda com alguna cosa important: Els partits de bàsquet amb el professor de Llatí. La recollida de signatures perquè li compren un piano a la de Música. Les classes que ens saltàvem a l'estació del tren. El que es llig. I el que t'expliquen, si és sincer. Tot es tatua sota la pell.

Vaig trobar la veu, ressaltant les coses més xicotetes, aquelles que els anys menyspreuen i visceralitzant-les; això sí, sense drames, que la  meua adolescent -o la que havia construït- és dura. Portant al límit records i jugant a “i si... Maupassant haguera conegut el meu insititut?”

castellà

Parlar sobre adolescents i joves a les biblioteques públiques és un tema que sempre m’acaba generant moltíssimes preguntes i moltes d’elles no les sé respondre. Per tant, m’agradaria deixar clar que jo no puc donar fórmules miraculoses ni proporcionar un catàleg d’activitats brillants perquè les biblioteques s’omplin de joves. M’agradaria molt, però no és així. Només vull compartir la meva experiència i parlar sobre una realitat que fa uns cinc anys que vivim i que ens ha fet adaptar la biblioteca al nostre entorn i usuaris.

Segons sembla, l’ús de la biblioteca per part del col·lectiu adolescent i jove és la gran assignatura pendent de les biblioteques i molts cops donem voltes i més voltes a allò que pensem que estem fent malament o ens preguntem, sovint en forma de retret cap a la nostra feina, per què ens “abandonen” quan creuen la porta de l’adolescència. Doncs senzillament crec que es tracta d’un cicle natural, sense més. Penso que ens hauríem de relaxar una mica. Però sobretot, que no s’interpreti “relaxar” amb un “passar del tema”. Les biblioteques com a espais públics educatius són un lloc apropiat per a acollir adolescents i joves, això ho hem de tenir molt clar.

Suposo que estareu d’acord amb mi que la majoria de vegades aquest públic és el que més nerviosos ens posa, ens altera, ens fa enfadar i treu el pitjor de nosaltres. És així i a mi m’ha passat. Confesso que m’he alterat, he cridat i he convidat a sortir adolescents i joves al carrer. Crec que sóc  humana.

castellà

En català, DEBAT A BAT, és un joc de paraules que prové de la frase feta: de bat a bat, estar totalment obert, deixar una porta o finestra oberta de bat a bat. Però també podem obrir el cor i la ment. 

Li vaig donar una volta més i vaig ajuntar DEBAT a BAT que, per a mi, simbolitza un debat obert.

Això que us explico així en quatre ratlles, això de posar nom a la criatura, va ser un rum-rum que em va acompanyar durant molts i molts dies. Totes les coses tenen el seu nom, han de ser anomenades: la necessitat de donar nom és tan antiga com la humanitat. Us podeu imaginar què va significar per a mi trobar la paraula justa?

Fa un any la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona em van encarregar crear un recurs i em va donar dues paraules clau: joves i àlbum il·lustrat.

La planificació d’AMORT, sessió de narració per a instituts, va ser llarga: seleccionar, adaptar, donar-li forma, cercar imatge i adequar la veu; com sempre, encara que en aquest cas adequar la veu va ser el més difícil. No volia que sonara judiciosa, ni sabuda, ni molt carrinclona. Per sort, els contes i les adaptacions em portaven cada vegada més a la meua adolescència, al meu institut, a la meua gent, als meus llocs... en fi, a mi.

Llavors no vaig voler parar i em vaig recordar de les coses que m'emocionaven, les que m'espantaven, les que em donaven plaer, les que em feien riure. Vaig trobar la veu en l'adolescent que havia sigut o en la que creia haver sigut -que per al cas era igual. I vaig seguir cercant.

castellà

En altres temps, quan el sol s’amagava i les temperatures eren més agradables, els veïns i veïnes treien les cadires a la porta de casa per a prendre la fresca i compartir experiències del dia i de la vida. Sempre hi havia algun veí amb més memòria o més instint fabulador que encantava a la resta amb les seves històries.

Era fàcil reconèixer-los: començaven a contar com qui no vol la cosa, parlant de l’oratge o d’algun personatge del poble. Situaven a l’audiència en un moment, espai o entorn concret, i tot açò aportava versemblança al succeït. I aquell era el principi i allò només havia ocorregut allí, i el temps passava i les paraules teixien la memòria i aquell teixit unia els veïns amb fils invisibles de records comuns. I a la veu de “demà més” o “ja està bé, xiquets”, la nit a la fresca s’acabava i cadascú al seu llit.

Amb aquest esperit 14 pobles de la Vall d’Albaida i la Safor (Província de València) s’han posat d’acord per a realitzar un projecte intermunicipal anomenat “Contes a la Fresca”, en què narradors locals i jo mateixa conten rondalles, històries o succeïts.

Pep Estornell professor de llengua i literatura, ànima mater del projecte "Rondalles de la Vall i del Vell" (recull de rondalles editat, realitzat pels alumnes de l’IES Sanchis Guarner de Castelló de Rugat) -i a qui caldria dedicar-li un altre article- i alcalde de Llutxent, em va proposar participar d’aquest nou projecte, que vaig accedir adoptar de bon començament.

castellà

El De Fàbula va sorgir de la mà de l’associació impuls-art en l’any 2006 com a iniciativa d’Ivet Vilar, arribada d’un viatge per Colòmbia on va tenir la sort d’assistir a cinc festivals de narració oral d’aquest país. Per diverses raons l’any 2009 va tenir lloc la quarta i última edició del festival, o això semblava.

“De Fàbula” Festival de Narració Oral del Baix Montseny, es reinicia  en aquesta cinquena edició de la mà de La Fontana activitats culturals, integrada per Ivet Vilar i Maite Alepuz.

"De Fàbula" és un festival que pretén portar als municipis del Baix Montseny, una comarca de la província de Barcelona, els contes i les llegendes de la nostra tradició. És un festival que mancomuna diferents poblacions  al llarg de tot el mes de juliol, sent enguany set municipis: Sant Celoni, Gualba, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Pere de Vilamajor,  Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, LLinars del Vallès.

El tema de la present edició serà, precisament,  "el conte de tradició oral". 

És la nostra voluntat poder donar més volada al festival i així portar conta contes i narradors d’altres indrets d’Espanya i del món. Reiniciem amb molt d’impuls i amb el desig de què els espectadors, grans i petits, gaudeixin i tornin a retrobar el gust per les històries contades.

Els espais on es desenvolupa, són espais a l’aire lliure, places o jardins i també com a novetat, hem inclòs el bosc com a decorat ideal per a certes propostes.

L’horari de les sessions serà de tarda i nit. I el públic a qui va dirigit és adult i infantil.

El De Fàbula s’iniciarà el 1 de juliol a Sant Celoni i finalitzarà el 30 de juliol a Santa Maria de Palautordera.

Comptarem amb nou narradors i narradores, incloent-hi la companyia de La Fontana activitas culturals que també presenta una proposta..

A continuació us passem el programa del festival.

castellá / anglés / euskera / gallec

Europa!
On comença Europa? On acaba? Al llarg de quina frontera, poble o serralada...?
Hauríem d’anomenar-la Europa com ho fan a Suècia? O, potser, Europe com l’anomenen a Anglaterra? O Evropa com en Serbocroat?
És Europa un signe de separació o més aviat una promesa d'obertura, una obertura geogràfica, econòmica, política? 
Es defineix Europa pel que ens diferencia o pel que ens fa iguals, pels nostres desitjos o pels nostres temors? 
I per què, per tots els déus, Europa té el nom d'una princesa fenícia?

Qualssevol que siguen les respostes a aquests interrogants, una cosa és segura: les històries han viatjat des de sempre al llarg i ample d'Europa, sense la necessitat de passaport ni de visat, portant-hi allò que necessita ser explicat i compartint-ho generosament amb tots aquells que han volgut escoltar-ho. 

Però, si bé les històries no tenen fronteres, sí tenen arrels, poderoses arrels, arrels que poden ser de dos tipus: de les que s'endinsen profundament en la terra o de les que la solquen expandint-se al llarg de la seua superfície. Les arrels de la narració oral comparteixen aquestes dues característiques; s'endinsen profundament en la cultura on van nàixer, però abracen també altres maneres d'entendre el món, creixen en altres terres, adaptant-se a la llengua local i a tot el que l'envolta.