castellà

L'any 2004, després de participar en el CUENTANTÓN de Xelva, no parava de donar-li voltes a un pensament: el meu poble, Altea, era un lloc perfecte per a fer un festival de contacontes. Les idees no paraven de brollar al meu cap però tenia algunes coses prou clares:

  • Es faria, sobretot, al carrer, a les places, per a recuperar aquests espais públics com a llocs de relació i intercanvi cultural.
  • Es realitzarien activitats per a tota la població, des dels xiquets i xiquetes de les escoles fins a la gent gran de la residència de la tercera edat.
  • Hi hauria moltes propostes en valencià, la llengua vernacla: com a mínim la meitat.
  • Els 10 primers anys (teníem i tenim molta confiança en la proposta) no repetiríem narradors en la programació, per tal que el públic tinguera l'oportunitat d'escoltar noves veus i diferents maneres de contar contes cada any.

Vam preparar un projecte, el presentàrem a la Regidoria de Cultura i Educació i ràpidament estiguérem en sintonia i començàrem a posar-lo en marxa.

castellà

Amb una obra polifacètica i monumental, Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 – València, 2000) va aconseguir omplir, en el convuls segle xx de desfetes i esperances, alguns buits importants en la tradició lingüística i literària dels valencians. I és que aquest gramàtic i escriptor, a més de posar ordre en l’adaptació de criteris gramaticals i normatius al cas valencià, va saber encarar, com a novel·lista, la urgència de concretar un model de llengua literària digne i equilibrat, respectuós amb els referits principis normatius i alhora còmplice amb l’expressivitat espontània i la vivacitat dialectal. 

No obstant això, l’escriptor de Castalla ha estat sobretot conegut i reconegut com a autor de les Rondalles valencianes: una singularíssima obra inspirada en trenta-sis relats tradicionals, elaborada durant vint-i-sis anys (les primeres rondalles publicades són de 1950; les últimes, de 1976), que constitueix —sens dubte— una de les creacions literàries més valuoses i emblemàtiques de les lletres valencianes del segle xx. I és en bona justícia que les Rondalles valencianes d’Enric Valor han merescut amb la perspectiva del temps aquest reconeixement. Perquè en aquestes narracions d’arrel popular Valor literaturitza magistralment el país immediat; perquè s’hi homenatja en cada expressió la paleta de colors que el llenguatge popular és capaç d’aportar a l’idioma literàriament dignificat; perquè suggereix camins que embranquen l’imaginari particular dels valencians amb la complexa simfonia de la rondallística universal. I finalment —es diu fàcil, això!—, perquè han fet possible la reconciliació dels valencians amb la pròpia i genuïna fantasia consuetudinària: en les Rondalles valencianes Enric Valor ha restituït, al mateix poble que durant segles l’havia anat recreant, un univers de fadrines bondadoses, germanastres envejoses, negres gegantins; animals que parlen, espases màgiques, dracs de set caps; peixos tricèfals, bruixes, herois; dimonis ingenus, jugadors, enginys i enganys; tresors, serps monstruoses, encanteris de flors; amulets, amors, fadrins desmemoriats; reis bellíssims, fades, prínceps trempats; astròlegs endevins, mares dels vents, regnes somniats; donzelles belles com un sol, rituals màgics, gelosies fatals; reines malignes, caixetes de les Caterinetes, ocells i cavalls; lladres, animetes del purgatori i geperuts; sant Pere i el Nostre Senyor, pollastres i galls; estudiants màgics, velletes rejovenides, el pare sant Vicent; xiquets que naixen de peu, moliners, assassins; albarders, marquesos i ducs, gitanes i barques de l’infern. Enric Valor és, per tant, com un senyor de fantasies que ha retornat, a no pocs valencians, el dret legítim de somniar. 

castellà

Cardedeu és un poble de l’interior de les comarques del Nord de Barcelona, a uns 35Km de la gran ciutat. Famós per iniciatives tan importants com per exemple ser pioner a crear una televisió local (és anterior a TV3), per tenir un teixit associatiu important... i famós, també, per gaudir d’una programació de contes estable.

La iniciativa de tirar endavant una proposta de contes per a adults va sorgir l’any 2006 i va cobrir la temporada amb una participació molt bona per part del públic. Després, tot va quedar aturat per diferents motius i només en algunes sessions esporàdiques es tornaven a oferir contes, tot i que les ganes de reprendre una programació amb garanties de continuïtat estava en el cap de tots. Finalment, l’octubre de 2013, arrenca una nova temporada de contes per a adults, amb Yoshi Hioki, dins la programació del Festival de Narració Oral Munt de Mots.

A partir d’aquí, una cop al mes, la sala de dalt del bar “Pla de la Calma” s’omple de narradors de la talla de Martha Escudero, Rubén Martínez, Patricia McGill, Isabela Méndez, Arnau Vilardebò... i el públic segueix fidel les contades amb què es cobreix la programació d’aquesta zona de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que, avui per avui, no compta amb cap altra proposta de narració oral per a adults. Només aquest fet ja justifica la necessitat i el desig de mantenir la programació i de millorar-ne la difusió i les condicions en tots els aspectes, cosa que està en la ment tant d’una servidora com del propietari del bar, que en tot moment facilitat qualsevol proposta de millora.

castellà

Em van preguntar, com és explicar en la perifèria? I jo em vaig preguntar és que existeix un centre? Perquè jo em sent en el centre, en el meu centre.

Una de les raons per les quals explique contes és perquè a través d'aquests he recuperat part d'una història usurpada. Narre en una llengua minoritzada, en un país menystingut, amb un paisatge en vies de ser esborrat, amb una cultura convertida en folklore, sense mitjans de comunicació propis. Açò, dit pel Che o pel Subcomandant Marcos, sona revolucionari; dit per una dona del segle XXI, habitant d'una regió europea, pot resultar pedant i localista.

No és una qüestió de ser localista; es tracta “de ser”. La meua realitat la construïsc a partir del que tinc a prop: la meua gent, el meu paisatge, la meua història, les meues gràcies i les meues desgràcies. La identitat és el primer que necessite per a poder contar, per a poder contar-me: Qui sóc jo per a contar açò? I la identitat, en aquest racó del Mediterrani, juga a l’amagatall. En la professió, a aquesta falta de referents com a poble, s’hi afig la pràctica inexistència de narradors anteriors als anys 90; ni tan sols en el món de la música o en altres arts que hagueren conservat els nostres contes, els que donen raó d’ésser a tantes coses.

castellà

La web de AEDA acaba de rebre el Segell Bona Pràctica Iberoamericana del mes d'octubre en la categoria de "Altres àmbits" que atorga la web de Leer.es depenent del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Un respatler al treball que venim fent en pro de la difusió i el coneixement de la narració oral. Una gran alegria.

sello buenapractica
Ací teniu l'enllaç on s'expliquen les raons per les quals ens han donat aquest reconeixement que, per a nosaltres, significa també un pas més en pro de la visibilitat d'açò tan vell i tan nou, tan alegre i tan necessari que fem: contar contes.

Moltes gràcies a tots i totes els que col·laboreu amb aquesta associació i amb aquesta web compartint articles, reflexions, comentaris, traduint textos, difonent notícies, enllaçant en xarxes... junts és més fàcil. I aquest segell també us concerneix a vosaltres.

Salutacions

 

Trad. Mario Caballero