castellá / anglés / euskera / gallec

Europa!
On comença Europa? On acaba? Al llarg de quina frontera, poble o serralada...?
Hauríem d’anomenar-la Europa com ho fan a Suècia? O, potser, Europe com l’anomenen a Anglaterra? O Evropa com en Serbocroat?
És Europa un signe de separació o més aviat una promesa d'obertura, una obertura geogràfica, econòmica, política? 
Es defineix Europa pel que ens diferencia o pel que ens fa iguals, pels nostres desitjos o pels nostres temors? 
I per què, per tots els déus, Europa té el nom d'una princesa fenícia?

Qualssevol que siguen les respostes a aquests interrogants, una cosa és segura: les històries han viatjat des de sempre al llarg i ample d'Europa, sense la necessitat de passaport ni de visat, portant-hi allò que necessita ser explicat i compartint-ho generosament amb tots aquells que han volgut escoltar-ho. 

Però, si bé les històries no tenen fronteres, sí tenen arrels, poderoses arrels, arrels que poden ser de dos tipus: de les que s'endinsen profundament en la terra o de les que la solquen expandint-se al llarg de la seua superfície. Les arrels de la narració oral comparteixen aquestes dues característiques; s'endinsen profundament en la cultura on van nàixer, però abracen també altres maneres d'entendre el món, creixen en altres terres, adaptant-se a la llengua local i a tot el que l'envolta. 

castellá / anglés / euskera / gallec

Contem contes i narrem històries per a trobar-nos en elles. 

Els donem veu a través de l'aire que respirem, perquè la seva freqüència ressoni en qui escolta.

Contem històries antigues i modernes a través del nostre cos i manera d'expressar. 

Contem des del nostre interior, deixant espai al buit perquè aquest pugui expressar-se. 

Per això respirem les paraules que lliurem oralment als qui escolten. 

La resta, succeeix, ningú intervé. 

Les històries sorgeixen del BUIT del narrador, del seu ZERO, que és Oxigen, i des d'aquí, es despleguen en l'Oralitat. 

Des de l'Oralitat, a través de l'Oxigen, d'aquest ZERO, tornen AL BUIT de cadascun. 

Del silenci al silenci, passant per la veu del narrador. 

Traduït per: Almudena Francés

castellà

Pep Durán Oller (1944, Argentona, província de Barcelona) és llibreter, narrador oral, promotor de la lectura... en definitiva, traginer de contes. De la mà de l'ofici de llibreter (la seva vocació, la seva passió) va començar a contar llibres àlbum a finals dels anys 70 del passat segle sent, per això, pioner entre els pioners d'aquest ofici (és a dir, entre els qui van començar a contar en la dècada dels 80) i model per a molts d'ells. 

La seva particular manera d'enfilar llibres i contes contats va fer que desenvolupés un estil propi i molt personal a l'hora de contar contes, un estil en el qual la narració oral i la il·lustració s'abraçaven, es complementaven, es donaven suport. Avui és comú trobar a narradors i narradores que conten mostrant les il·lustracions d'un llibre àlbum al mateix temps: aquesta forma de narrar té un artífex primer en aquest país: Pep Durán. 

La seva llarga trajectòria com a llibreter, narrador oral i promotor de la lectura l’ha fet mereixedor de molts i molt notables reconeixements: Premi del Ministeri de Cultura a la millor tasca realitzada en la promoció del llibre infantil (1980), Premi Nacional al foment de la lectura del Ministeri de Cultura (1984), Premi de la Generalitat de Catalunya a la difusió del llibre en català (1993), etc. 

castellà

Arriba la quarta edició del Festival de la Paraula, un esdeveniment que va néixer per la necessitat de trencar amb la soledat que aquesta feina ens imposa. En el camí han aparegut moltes complicitats i s’ha generat molt més que dos dies de contes.

Gràcies al Festival de la Paraula una sèrie de persones, interessades en les paraules, ens hem posat en contacte i hem generat dinàmiques que afavoreixen la programació, la millora en el treball, la repercussió del nostre treball, el contacte entre els que estem a la pràctica i els que fan investigació...

castellá / anglés / euskera / gallec

castellà

Els contes ens apropen

M'he proposat parlar sobre marges, línies, fronteres… sobre tot allò que ens separa i de com els contes ens uneixen. Vivim en un societat fragmentada, ordenada per edats, colors, capacitats, malalties. Una societat que margina els seus majors, amaga la diversitat, obvia la pobresa. Una societat en la qual tot allò que surt dels límits de la norma es destrueix, o s'ignora, està malalta. I l'art és una de les seves taules de salvació, un llenguatge comú, una comunió.

Narrar contes és un art que la majoria de les vegades, encara que no ho pretengui, serveix per a unir. En paraules d'Estrella Ortiz, en el seu llibre Contar con los cuentos: "Los cuentos acercan; hacen amigos, despiertan las ganas de comunicarse e intercambiar experiencas. Abren a la confianza mutua y la intimidad. Los cuentos conectan mundos, crean vínculos. Ayudan a reconocerse a través de las aventuras de los otros, adan a acercarse a los demás, pues muestran que todos viajamos juntos y vivimos la misma condición de seres humanos. Las historias nos hace tolerantes, compasivos." (2009, Palabras del Candil, pág. 15).

Isidore Okpewho, African Oral Literature. Backgrounds, Character and Continuity, Indiana University Press [fitxa en castellà]