castellà

Diuen que en el fantàstic món de les rondalles hi ha un enigmàtic castell anomenat d’Iràs i no Tornaràs, també es parla d’Aliorna o Liorna, una terra on qui hi va no en torna –o potser és “qui hi va no hi torna?”-, i de llumenerets blaus que indiquen al viatger que allà, en aquell punt llunyà que just just es destria brillant entre la fosca, hi ha unes cases on s’hi escondeix quelcom fascinant i secret... L’espai de les rondalles és un espai genèric, sovint poc detallat, format per camins que es bifurquen i boscos espessos, hostals providencials, cases on hi surt por cada nit, jardins subterranis on el cel i el sol hi llueixen com si fossin sobre la terra i no dins les seves entranyes, coves que encobreixen mil perills inconeguts, palaus lluents d’encantament i castells que defensen i amaguen, que mostren i atreuen, que són alhora fita i punt de partida.

El castell és, doncs, un escenari habitual a les rondalles de la nostra àrea cultural. A vegades no es fa gaire diferència entre palau, fortalesa i castell, són termes que s’usen gairebé com a sinònims. Però, en principi, la fortalesa té una funció bàsicament defensiva, el palau una funció essencialment residencial i el castell combina ambdues. Així, els castells solen estar situats en indrets estratègics –sovint en llocs elevats per controlar el territori- i voltats de muralles que els defensen de qualsevol atac i des de les quals hom pot atacar l’enemic. Sovint són bastits en indrets que delimiten i guarden les fronteres. Complementen les sòlides murades altes torres dins les quals aixoplugar-se del perill i des de les qual poder veure ben lluny, fins a l’horitzó. I sovint els castells es troben voltats per un fossat que es pot omplir d’aigua i així reforçar-ne l’aïllament i la defensa. Però també compten amb espais d’habitatge: sales, cambres, cuines... on desenvolupar una vida de comunitat o de família.

castellà

En el meu primer any de carrera feia el recorregut Castelló - València anada i tornada cada dia. M'alçava abans de les 6 del matí, el meu pare ens portava amb el cotxe a l'estació a la meva germana i a mi i llavors agafàvem el tren fins l'estació del Cabanyal. Un cop allà encara ens esperava el 81, l'autobús que recorria i encara recorre, tota l'avinguda Blasco Ibáñez per a finalment deixar-nos a la facultat d'història abans de les 8 del matí. 

Alçar-se tan prompte era terrible i el tren era un d'aquells civis amb molt poques parades, que travessaven la plana gairebé en silenci. Perquè encara que cada dia ens trobàvem pràcticament les mateixes cares i sèiem en els mateixos llocs, no estaven els ànims per a molta conversa. 

Hi ha gent que fins que no surt el sol i s'ha pres un bon cafè, no és persona. Jo no prenc cafè i puc posar-me a parlar inclús amb el pijama encara posat, però la sortida del sol, això sí, això sempre m'ha impressionat. I ja que estàvem desperts, doncs veure sortir el sol des del seient del rodalies, era un espectacle que quasi compensava per la matinada i el vagó silenciós.

Aquella tardor havia començat a llegir El Senyor dels Anells. I m'encisava tant, que llegia per tot arreu i a tothora. També al tren. Llavors em va ocórrer que quan anava llegint concentrada i en algun moment alçava la mirada i observava el paisatge, ho veia tot d'una forma nova, diferent. I vos puc prometre que vaig començar a mirar les muntanyes d'Almenara, que és un dels pobles del camí, com mai abans les havia vistes. Com si les veiés per primera vegada, com si aquell paisatge s'hagués impregnat una mica de la màgia de llibre. I em vaig adonar que encara que sempre havia pensat que la Terra Mitjana, si estava en algun lloc era en els boscos d'Escandinàvia,  potser jo també vivia en un país meravellós, un país de castells.

castellà

Visc en un poble de La Segarra, a Lleida, i gairebé sempre treballo a Catalunya. La major part de les sessions de contes que faig són en català i per a públic infantil o familiar bilingüe, i les porto a terme a biblioteques, escoles o museus.

Com que em disposo a parlar d'espectacles, sessions i projectes de contes en els que no faig servir la meva llengua materna, vull donar algunes explicacions prèvies.

Parlo cinc idiomes per necessitat, per amor, per convicció i per curiositat.

Els meus dies comencen amb un bon esmorzar i un "Bon dia" en català.

El jazz és a casa el pa nostre de cada dia. 

El suec és el trineu que llisca muntanya avall, riure i joc, records d'infantesa.

El portuguès és a la panxa, als meus amors de joventut i a les cançons que canto.

En castellà transcorren els somnis, pensaments i desitjos.

Entre ells es visiten, ensopeguen, es confonen, s'envaeixen i s'ajuden.

castellà

Explicar contes en dos idiomes no hauria de tenir cap altre complicació que saber els idiomes (evidentment). Els idiomes s’aprenen i són un element mecànic que serveix per comunicar-nos... tot i que el millor, sobretot a l’hora d’explicar, és que no s’hagin hagut d’aprendre sinó que vinguin de sèrie, que se sigui bilingüe. Quan s’explica és més pràctic concentrar-se en les idees que es volen transmetre sense haver-se d’entretenir buscant les paraules per fer-ho, perquè el conte flueixi. 

Un servidor és bilingüe i en aquest sentit mai he tingut problemes a l’hora d’explicar contes. El que sí he tingut han estat dubtes a l’hora de triar un repertori fora del meu àmbit lingüístic.

“L’idioma és el principal vehicle d’expressió de les cultures”, del que es desprèn que a cada llengua li correspon una cultura diferent, una forma concreta d’entendre el món, una mitologia, uns referents.

És clar que de la mateixa manera que s’és bilingüe, també es pot ser bicultural... però sempre una d’aquestes cultures és més marcada que l’altre.

Quan a fora de Catalunya, en el meu cas, he observat el que explicaven altres narradors i la reacció del públic, sovint he sentit la necessitat de canviar la forma d’explicar, perquè he pensat que els meus referents no s’acabarien d’entendre prou bé.

castellà

La planificació d’AMORT, sessió de narració per a instituts, va ser llarga: seleccionar, adaptar, donar-li forma, cercar imatge i adequar la veu; com sempre, encara que en aquest cas adequar la veu va ser el més difícil. No volia que sonara judiciosa, ni sabuda, ni molt carrinclona. Per sort, els contes i les adaptacions em portaven cada vegada més a la meua adolescència, al meu institut, a la meua gent, als meus llocs... en fi, a mi.

Llavors no vaig voler parar i em vaig recordar de les coses que m'emocionaven, les que m'espantaven, les que em donaven plaer, les que em feien riure. Vaig trobar la veu en l'adolescent que havia sigut o en la que creia haver sigut -que per al cas era igual. I vaig seguir cercant.

Vaig recordar com de visceral és tot en aquest moment de la vida. Res passa sense marcar-te; d'alguna manera, l'activitat més insignificant es recorda com alguna cosa important: Els partits de bàsquet amb el professor de Llatí. La recollida de signatures perquè li compren un piano a la de Música. Les classes que ens saltàvem a l'estació del tren. El que es llig. I el que t'expliquen, si és sincer. Tot es tatua sota la pell.

Vaig trobar la veu, ressaltant les coses més xicotetes, aquelles que els anys menyspreuen i visceralitzant-les; això sí, sense drames, que la  meua adolescent -o la que havia construït- és dura. Portant al límit records i jugant a “i si... Maupassant haguera conegut el meu insititut?”

castellà

Parlar sobre adolescents i joves a les biblioteques públiques és un tema que sempre m’acaba generant moltíssimes preguntes i moltes d’elles no les sé respondre. Per tant, m’agradaria deixar clar que jo no puc donar fórmules miraculoses ni proporcionar un catàleg d’activitats brillants perquè les biblioteques s’omplin de joves. M’agradaria molt, però no és així. Només vull compartir la meva experiència i parlar sobre una realitat que fa uns cinc anys que vivim i que ens ha fet adaptar la biblioteca al nostre entorn i usuaris.

Segons sembla, l’ús de la biblioteca per part del col·lectiu adolescent i jove és la gran assignatura pendent de les biblioteques i molts cops donem voltes i més voltes a allò que pensem que estem fent malament o ens preguntem, sovint en forma de retret cap a la nostra feina, per què ens “abandonen” quan creuen la porta de l’adolescència. Doncs senzillament crec que es tracta d’un cicle natural, sense més. Penso que ens hauríem de relaxar una mica. Però sobretot, que no s’interpreti “relaxar” amb un “passar del tema”. Les biblioteques com a espais públics educatius són un lloc apropiat per a acollir adolescents i joves, això ho hem de tenir molt clar.

Suposo que estareu d’acord amb mi que la majoria de vegades aquest públic és el que més nerviosos ens posa, ens altera, ens fa enfadar i treu el pitjor de nosaltres. És així i a mi m’ha passat. Confesso que m’he alterat, he cridat i he convidat a sortir adolescents i joves al carrer. Crec que sóc  humana.