Em van preguntar, com és explicar en la perifèria? I jo em vaig preguntar és que existeix un centre? Perquè jo em sent en el centre, en el meu centre.
Una de les raons per les quals explique contes és perquè a través d'aquests he recuperat part d'una història usurpada. Narre en una llengua minoritzada, en un país menystingut, amb un paisatge en vies de ser esborrat, amb una cultura convertida en folklore, sense mitjans de comunicació propis. Açò, dit pel Che o pel Subcomandant Marcos, sona revolucionari; dit per una dona del segle XXI, habitant d'una regió europea, pot resultar pedant i localista.
No és una qüestió de ser localista; es tracta “de ser”. La meua realitat la construïsc a partir del que tinc a prop: la meua gent, el meu paisatge, la meua història, les meues gràcies i les meues desgràcies. La identitat és el primer que necessite per a poder contar, per a poder contar-me: Qui sóc jo per a contar açò? I la identitat, en aquest racó del Mediterrani, juga a l’amagatall. En la professió, a aquesta falta de referents com a poble, s’hi afig la pràctica inexistència de narradors anteriors als anys 90; ni tan sols en el món de la música o en altres arts que hagueren conservat els nostres contes, els que donen raó d’ésser a tantes coses.
Al País Valencià, una sèrie de narradors encapçalats per Llorenç Giménez van veure la necessitat de revertir aquesta situació i es van posar a explicar primer, des de l'escola; després n’hem sigut molts, i moltes. S'han recuperat rondalles, cançons, endevinalles, embarbussaments, ritus, mites… S'ha mantingut viva aquesta cultura, se li ha fet un tomb i s'ha portat a tots els racons del territori, que en són molts. Per altra part, la zona central del País Valencià es caracteritza per estar composada per molts pobles: 34 a la meua comarca, la Vall d’Albaida, amb 34 biblioteques o agències de lectura. La majoria programa sessions en dates assenyalades: dia del llibre, de la biblioteca… Altres disposen d'algun tipus de programació mensual i/o realitzen campanyes escolars. I açò dóna per a bastant.
Però la meua indentitat també la construïsc com a habitant del planeta i sóc germana dels altres pobles, d'altres tradicions, de les quals també poe. No obstant això, centrar-se ací, en allò propi, ha sigut una necessitat, un acte de pura necessitat existencial. Des d'altres coordenades pot veure's com un tancament, però, creieu-me, és una reobertura, una regressió, un renàixer, perquè ens havien mort. En els darrers 15 anys, a més, han sorgit músics que han actualitzat la tradició, narradors que han recuperat històries; folkloristes i projectes que han revitalitzat la cultura. Ara que tornen a sonar les nostres cançons, que hem ressuscitat els nostres monstres que dormien en el túnel del temps, que sabem quins éssers fantàstics habiten les nostres muntanyes, ara que hem rescatat una part de nosaltres, ja em sent amb ganes d'explicar-ho als quatre vents. Ja sé qui sóc, com a poble, per a explicar.
A nivell pràctic, podria semblar que explicar prop de casa solament és un avantatge perquè els quilòmetres no pesen tant, pots dormir a casa tots els dies i fins i tot organitzar-te per a portar una vida familiar més o menys normal. Però per a mi, és convenient per moltes altres raons. Conec el públic, les condicions del lloc; puc preveure situacions que no siguen favorables per a la contada, intentar canviar les característiques de l'espai i, fins i tot, adaptar-me a canvis d'última hora. Conec les particularitats dels pobles, les enemistats amb els altres pobles, les seues festes i tradicions, i aquests detalls poden enriquir la narració.
Però el més important per a mi és que la sessió no acaba amb l'últim conte, perquè hi ha determinat públic que hi assisteix de fa anys, els pares porten xiquets que no havien nascut quan hi venia el germà gran. Faig un seguiment del que passa després de les sessions; veig els pares llegir als seus fills i parle de la sessió amb els xiquets, però també amb els adults, que demostren que tants dies de contes els han format en la matèria. En definitiva, m'adone que els contes uneixen i enriqueixen.
Com us podeu imaginar, tot el que són avantatges es poden tornar inconvenients. Tenir un públic poc variat t'obliga a disposar d’un repertori més ampli, a preparar les sessions per a cada lloc, tot coneixent les característiques del públic. Segurament, el fet d'estar sempre a prop em limita la mirada d'altres maneres de fer, d'explicar, de plantejar les sessions…
Solc explicar en pobles i ciutats xicotets, d'entre 100 i 30.000 habitants i açò no és per un interès d'allunyar-me de les urbs, que també. D’uns anys ençà, el Servei d'Assistència i Recursos Culturals de la Diputació de València edita un catàleg en el qual, si compleixes certs requisits, hi pots aparèixer. La Diputació ha subvencionat aquestes activitats i espectacles en pobles inferiors a 30.000 habitants. Açò ha afavorit que ens coneguen en aquestes zones, ens contracten més ací i no tinguem la necessitat d'eixir fora.
El fet d'explicar en valencià, el català de València, també ens ha obert portes en la nostra terra i possiblement li les ha tancades a gent que no utilitza la llengua pròpia del territori, o a companys de fora. Açò és el que té ser bilingüe, si a més de poder explicar en valencià i castellà ho poguera fer en anglès i alemany, segurament, contaria en més llocs.
Si parlem de sessions per a adults, això són figues d’un altre paner. No hi ha un circuit pròpiament dit, encara que és cert que els tècnics de cultura, que ens coneixen per les sessions infantils, ens tenen en compte i solem explicar en diverses activitats relacionades amb la tercera edat, les dones…
En definitiva, per a mi explicar prop de casa ha sigut una realitat que m'he trobat, perquè altres companys davant meu havien obert aquest camí. Un camí pel qual he transitat i m'he trobat de cara amb mi mateix, amb aqueixa part que, com us deia al principi, m'havia sigut arrabassada com a poble. I ara camine amb ganes d'explicar a tots i totes, els d’ací i allí, qui som.
